I jo vaig enviar a Estefania a rebre a Tirant i al seu cosí Diafebus amb un estadal encès. Li vaig demanar que abans comprovés si les donzelles estaven totes dormint i que després, apagant l’estadal els dirigís a la meva cambra. Els hi vaig obrir la porta i Tirant em va agafar entre els seus braços i em portava per tota la cambra besant-me molt sovint. I jo li deia:
- Deixa’m, Tirant, deixa’m!- I ell em posava sobre el llit de repòs.
Vaig agafar un llibre d’hores i deia:
- Tirant, jo t’he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu.
Però vaig veure que Tirant dubtava així que li deia:
- Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurar-me dels temors futurs. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s’avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, és lloable. És a precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m’ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d’Estefania.
- Per l’extrema i desaforada angoixa- deia Tirant- que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vós mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota la confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els perills futurs. Però, ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat.
- Calla, Tirant- deia jo-, i no t’angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor.- I li feia jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat.- I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l’angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda, no es pot reparar.
Després ell em besava i em va descordar la clotxeta dels pits mentre mels besava. Volia posar-me la mà avall la falda però no li vaig consentir i vaig dir:
- Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.
I després em va besar mentre estenia els braços per el meu coll i jo els meus per el seu. Mentrestant sentia els crits d’Estefania que deia:
- Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.
I Tirant li contestà:
- Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?
Al cap d’una estona, Estefania ens cridà i ens deia mentre ens mostrava la camisa:
- Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar.- I amb llàgrimes als ulls continuava parlant.- Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altre donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no hi han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per a dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feina a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar ni a cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet ha estat per a la satisfacció del meu marit.
Tirant i jo la conhortàvem tant bé com podíem mentre s’acostava el dia. Al cap d’una estona, quan els galls tornaren a cantar, li vaig pregar a Tirant que marxessin per no ser descoberts. Ell em suplicava que l’alliberés del jurament però no ho vaig voler i ells van marxar.
- Deixa’m, Tirant, deixa’m!- I ell em posava sobre el llit de repòs.
Vaig agafar un llibre d’hores i deia:
- Tirant, jo t’he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu.
Però vaig veure que Tirant dubtava així que li deia:
- Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurar-me dels temors futurs. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s’avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, és lloable. És a precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m’ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d’Estefania.
- Per l’extrema i desaforada angoixa- deia Tirant- que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vós mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota la confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els perills futurs. Però, ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat.
- Calla, Tirant- deia jo-, i no t’angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor.- I li feia jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat.- I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l’angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda, no es pot reparar.
Després ell em besava i em va descordar la clotxeta dels pits mentre mels besava. Volia posar-me la mà avall la falda però no li vaig consentir i vaig dir:
- Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.
I després em va besar mentre estenia els braços per el meu coll i jo els meus per el seu. Mentrestant sentia els crits d’Estefania que deia:
- Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.
I Tirant li contestà:
- Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?
Al cap d’una estona, Estefania ens cridà i ens deia mentre ens mostrava la camisa:
- Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar.- I amb llàgrimes als ulls continuava parlant.- Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altre donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no hi han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per a dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feina a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar ni a cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet ha estat per a la satisfacció del meu marit.
Tirant i jo la conhortàvem tant bé com podíem mentre s’acostava el dia. Al cap d’una estona, quan els galls tornaren a cantar, li vaig pregar a Tirant que marxessin per no ser descoberts. Ell em suplicava que l’alliberés del jurament però no ho vaig voler i ells van marxar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario