Lletra de batalla

Maig de l'any 1450

Senyor de Vilesermes;

Jo, Tirant lo Blanc, noble cavaller, accepto el repte. El meu escuder s'encarregarà de buscar un rei d'armes i un jutge per a la batalla. Estic d'acord en que la batalla es faci a peu, amb camises de França, amb escuts de paper però estic en desacord en portar un barret de flors al cap. Respecte a les armes, accepto les seves condicions: ens enfrontarem amb ganivets genovesos. Senyor de Vilesermes, vostè mateix s'ha imposat aquesta penyora. La infàmia que guanyarà el seu nom si resultes perdedor li servirà de càstig. Aquí acabo la meva contestació. Que guanyi el millor.

Tirant lo Blanc

Descripció caricaturesca de Plaerdemavida

La gent d'aquella època no es cansava de repetir com n'era de bella la donzella més propera a la princesa. Fins hi tot, molts d'ells gosaven a comparar-la amb Carmesina. Però ara bé... jo us confessaré la veritat... Plaerdemavida tenia la pell tant i tant blanca, que havia de fregar-se la pell amb una esponja especial que la princesa feia fer especialment per ella. Si algun matí s'oblidava de fregar-se la pell amb aquella esponja, adoptava un aspecte malaltís i la gent temia acostar-se-li. Tenia una cabellera llarga i de cabells molt fins de color pard. El que la gent no sabia era que... en realitat, la donzella odiava rentar-se els cabells i llavors aquests adoptaven un color marronós. En realitat els tenia d'un color molt més clar. De tant esvelta com era sovint la confonien amb les esclaves que només tenien que pell i ossos. Ara bé, respecte al seu caràcter, hem de dir que era molt maleducada i tenia una manca enorme de respecte cap als seus superiors. Corria la veu de que tant descarada i atrevida com era, una vegada per setmana es reunia amb un soldat diferent al paller i un cop allà ja podeu imaginar que feia. Burleta, impertinent i creguda són les paraules que millor la descriurien.

Humorístic, bèl·lic i eròtic

“Immediatament Tirant s’estirà a terra i li llançaren roba per sobre, i la princesa s’assegué damunt d’ell. S’estava pentinant. I l’emperadriu s’assegué al seu costat. Anà de poc que no s’assegués sobre el cap de Tirant. Sap Déu amb quina por de vergonya estava Tirant en aquella situació! Pàg.:237, Tirant lo Blanc”.
Aquest passatge de la novel·la mostra una situació humorística en la que Tirant es veu obligat a amagar-se per no ser descobert per l’emperadriu. Es pot veure el fet de que és humorístic, sobretot per la manera com s’amaga, tirant-se per terra i amb la princesa asseguda sobre seu i sobretot pel fet de que l’emperadriu una mic a més i se li asseu sobre el cap. És una situació ridícula completament pensada per fer veure que Tirant també es veu envoltat de situacions vergonyoses per culpa l’amor i que sense la complicitat de la princesa i les seves donzelles no n’hauria sortit indemne de la situació.

“L’un anà devers l’altre com a homes rabiosos. Durant els primers cops que es donaren, el cavaller francès portava la coltellina per sobre el cap i Tirant la portava per sobre el pit. Quan foren a prop l’un de l’altre, el cavaller francès donà un cop fort a Tirant per mig del cap, però aquest li rebaté i es feu enrere i, de revés, li donà un cop sobre l’orella i, tanta carn com li arrencà, tanta li’n féu caure sobre les espatlles, que gairebé se li veia el cervell. Pàg.:131, Tirant lo Blanc.”
En aquest altre passatge es pot veure que tracta un tema bèl·lic ja que Tirant es troba en un duel amb un cavaller francès anomenat el senyor de les Vilesermes. En trobar-se enmig d’un combat, cada cavaller remetent l’un contra l’altre, es mostra una imatge típica de l’època en la que els cavallers arriscaven la seva vida, en molts casos per algun tema de poca importància, només per conservar el seu honor.

“I ella es posà de peu al capçal del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el ventre i, d’allí, avall. Pàg.:266, Tirant lo Blanc.”
La novel·la també conté passatges eròtics com es mostra en l’anterior. En aquest, Tirant, gràcies a Plaerdemavida te l’oportunitat de tenir contacte amb la princesa sense que ella se n’adoni, tot i que més endavant el descobreix i es dóna lloc una altre de les situacions vergonyoses típiques de Tirant. En aquests passatges, es mostra l’amor físic entre els personatges demostrant que aquest era tant o més important per aquests com el mateix sentiment, sobretot en el cas de Tirant i de Plaerdemavida.

Personatges més destacats de la novel·la

Guillem de Vàroic: Un intrèpid cavaller durant la seva joventut i un savi ermità quan arriba a una edat més avançada. Aquest és el que inicia i alliçona Tirant en el món de la cavalleria.

Tirant lo Blanc: Jove cavaller, decidit a ser un dels millors dels seus temps. És un noi ben plantat, molt bon cavaller però en ocasions també resulta ferit. Intel·ligent, valent i d’idees fixes (com la seva estimada Carmesina). En veure a Carmesina en quedarà corprès i els símptomes del enamorament el faràn desvariejar. Finalment acabarà fent possible el seu desitg i es casarà amb la seva estimada.

Carmesina: És la princesa de Constantinoble amb només catorze anys. El seu propòsit és guardar la seva virginitat fins que ella ho vegi convenient. Protagonitzarà una difícl, tràgica i alhora còmica i bonica història d’amor amb Tirant. Ens la imaginem com una noia tradicional de l’època, ingènua però alhora intel·ligent en segons quins aspèctes, decidida i molt realista. Carmesina té un cos proporcionat, és de pell clara i cabells llargs, igual que la seva mare, és una jove de gran bellesa. Vesteix vestits elegants.

Plaerdemavida: Donzella que és a la cort de la princesa, és al seu servei i alhora són molt amigues, és jove i molt bonica. És una noia intel·ligent, atrevida, decidida i sense cap vergonya. És un personatge clau en la relació de Tirant i Carmesina, farà tot el possible per unir-los.


Hipòlit: Cavaller que també acompanya a Tirant, encara que no és un personatge gaire relevant, manté una relació amorosa amb l’Emperadriu i amb el pas del temps, quan l’Emperador mor, acabaràn casant-se. Veiem que és un home molt valent, passional i amb el dó de la paraula.

Diafèbus: És el cosí i escuder de Tirant, l'acompanya al llarg de la novel·la però a la vegada protagonitza diverses aventures paral·leles. Al llarg de la novel·la podem veure que ell i Tirant tenen una relació familiar i es tenen força confiança, encara que es parlen de vostè (llavors era un fet ben normal). Diafèbus es pot descriure com un cavaller fidel, bondadós i comprensiu. Mantindrà una relació amorosa amb Estefania, una jove amiga i cosina de la princesa.

Estefania: És una jove noia de bona posició, cosina i amiga de la princesa Carmesina. Aquestes tenen també una relació força estreta, sovint s'expliquen i comenten les seves preocupacions i les seves passions. Aquesta mantindrà una relació amorosa amb Diafèbus.

Emperadriu: Mare de Carmesina i esposa del pare d'aquesta. Es troba en un molt bon estatus social, se'ns presenta com una dona senzilla i alhora molt passional (ho podem comprovar al llegir el capítol en que passa la nit amb Hipòlit). També se’ns fa saber que té un cos molt formós i que és una dona molt bella.

Viuda Reposada: És al servei de la princesa Carmesina, de fet, era la seva dida. Aquesta és una dona astuta, maliciosa i manipuladora. És un personatge que ocasionarà més d'un entrebanc en la relació de Carmesina i Tirant. La raó per la qual té aquest comportament, és l'obsessió que agafa per Tirant.

Diccionari de termes relacionats amb el món bèl·lic

Arnès: Conjunt d'armes defensives (sense incloure-hi l'escut) de l'home o del cavall. Destinat especialment a protegir el cos del combatent a l'edat mitjana i al Renaixement. El componen diverses peces: bacinet (casc), espatllàs, guardabraç, colzera o guarda de colze, amambraç, manyopa, guantellet, plates o cuirasses, peto i dorsal, pancera, faldatge o llagosta, escarsella, cuixot o cuixera, genollera i sabates de ferro.

Arnès blanc: Armadura de ferro rígid o acer polit.

Atxa: Arma ofensiva cavalleresca, té una important semblança amb la destral, de la qual va originar.

Bavera: Peça del casc, sigui del tipus que sigui, defensa la part de la boca, barba i mentó.

Bombarders: Màquines de guerra per llançar pedres grosses o boles de ferro.

Camp clos: Espai delimitat on tenien lloc els combats entre dos adversaris o entre dos grups de cavallers rivals. Les batalles de camp clos es realitzaven a conseqüència de desafiaments amb intencions esportives.

Celada: Casc semiesfèric que cobreix tot el cap i la nuca, pot portar una visera articulada i sovint va combinat amb una bavera.

Darga: Escut de cuir, en forma de cor o de dos ovals superposats.

Elm: Al segle XV, és un casc en forma de bóta, cobria totalment el cap i reposava sobre les espatlles.

Elmet: Casc de diverses peces mòbils, cobreix totalment el cap, però que no e suporta sobre les espatlles.

Escut: Arma de defensa que consisteix en una làmina de metall, cuir o fusta, que es porta al braç esquerre.

Gentilhome: Home noble que és al servei particular d’un rei. S’anomenen així els membres de l’estament militar i els qui destaquen per la pràctica de determinades virtuts com la generositat, el coratge o la cortesia.

Heràld: Oficial d'armes la missió del qual consistia a examinar els escuts d'armes dels participants en els torneigs, per comprovar-ne la regularitat i l'atribució correcta.

Lletra de batalla: Carta que un cavaller ofès trametia, per mitjà d’un oficial d’armes, al cavaller que considerava el seu ofensor. Mitjançant aquesta carta el reptava a combatre.

Passadors: Fletxes molt punxegudes

Pavesos: Escuts llargs i oblongs que cobrien gairebé tot el cos, usats pels soldats d'infanteria. Es col·locava a terra i un soldat el sostenia, protegint així a un altre company.

Punyal: Arma blanca constituïda per una fulla amb dos talls i punta aguda, dreta o lleugerament corbada i amb una empunyadura de formes diferents (esculpida o simplement adornada), serveix per a ferir cos a cos. És una de les armes de mà més antigues.

Rei d'armes: S'encarregaven de portar les lletres de batalla, d'intentar posar pau entre els cavallers perquè no arribessin al combat, de triar el jutge del camp, etc. Intervenien també en la guerra ordenant les tropes, recollint les banderes dels vençuts, destriant els morts de cada bàndol, etc., ja que eren especialistes en heràldica.

Rossí: Cavall de mitjana qualitat, més lleuger que els de tir i més vigorós que els de sella. Servia per a caçar i per anar a la guerra, solia ser cavalcat pels escuders.

Vot cavalleresc: Jurament que feien els cavallers i que, sovint, era l'única justificació per la qual entraven en combat. A través d'aquest vot, que recorda les prometences religioses, els cavallers deien que farien o no farien tal cosa fins que haguessin lluitat.

La nit de Carmesina

I jo vaig enviar a Estefania a rebre a Tirant i al seu cosí Diafebus amb un estadal encès. Li vaig demanar que abans comprovés si les donzelles estaven totes dormint i que després, apagant l’estadal els dirigís a la meva cambra. Els hi vaig obrir la porta i Tirant em va agafar entre els seus braços i em portava per tota la cambra besant-me molt sovint. I jo li deia:
- Deixa’m, Tirant, deixa’m!- I ell em posava sobre el llit de repòs.
Vaig agafar un llibre d’hores i deia:
- Tirant, jo t’he deixat venir ací per satisfer-te una mica, pel gran amor que sento per tu.
Però vaig veure que Tirant dubtava així que li deia:
- Si tu m’estimes, per res no et deus estar d’assegurar-me dels temors futurs. I és que aquest compromís que jo he adquirit pel teu amor, no s’avé amb una donzella de tan elevada posició com jo sóc. No em deneguis el que et demano, car la meva castedat, en la qual jo he viscut, lliure de pecat, és lloable. És a precs d’Estefania que has obtingut aquesta amorosa gràcia, que m’ha deixat cremada per amor digne. Per la qual cosa et prego que et vulguis acontentar amb la gràcia que has aconseguit sota la responsabilitat i la culpa d’Estefania.
- Per l’extrema i desaforada angoixa- deia Tirant- que veig que passa la majestat vostra, sereu condemnada per tots aquells qui senten amor, ja que us armeu, amb ofensa, contra vós mateixa. Però, amb tot, no vull que desconfieu del fet que jo falti a la meva paraula. I, amb tota la confiança, jo creia que vós consentiríeu a la meva voluntat sense témer els perills futurs. Però, ja que a vostra altesa això no li plau i em voleu defraudar tant, jo em dono per content de fer tot allò que plaurà a la vostra majestat.
- Calla, Tirant- deia jo-, i no t’angoixis per res, car la meva noblesa jau sota el teu amor.- I li feia jurar que no m’enutjaria contra la meva voluntat.- I posat cas que ho volguessis cometre, no seria poc el dany i l’angoixa que tu em daries; i seria tanta que de tu em lamentaria la resta de la meva vida, car la virginitat, un cop perduda, no es pot reparar.
Després ell em besava i em va descordar la clotxeta dels pits mentre mels besava. Volia posar-me la mà avall la falda però no li vaig consentir i vaig dir:
- Temps vindrà que el que tant desitges estarà a la teva disposició, i la virginitat que jo conservo serà per a tu.
I després em va besar mentre estenia els braços per el meu coll i jo els meus per el seu. Mentrestant sentia els crits d’Estefania que deia:
- Ai, senyor, que em feu mal! Compadiu-vos una mica de mi i no em vulgueu matar del tot.
I Tirant li contestà:
- Germana Estefania, per què voleu incriminar la vostra honor amb aquests crits? No sabeu que moltes vegades les parets tenen orelles?
Al cap d’una estona, Estefania ens cridà i ens deia mentre ens mostrava la camisa:
- Aquesta sang meva, per força, l’amor l’haurà de reparar.- I amb llàgrimes als ulls continuava parlant.- Qui s’agradarà de mi, ni qui es fiarà de mi, que no m’he sabut guardar a mi mateixa? Com guardaré una altre donzella que em sigui encomanada? Solament trobo consol en una cosa: que no he fet res que perjudiqui l’honor del meu marit, al contrari, he fet la seva voluntat encara que a desgrat. A les meves bodes no hi han vingut els cortesans, ni el capellà no s’ha vestit per a dir missa. No hi ha vingut la meva mare ni les meves parentes. No han tingut feina a despullar-me ni a vestir-me la camisa nupcial. No m’han pujat al llit per força, car jo sola hi he sabut pujar. No han tingut feina els ministrils a tocar ni a cantar, ni els cavallers cortesans a dansar, que han estat unes bodes sordes. Però tot el que he fet ha estat per a la satisfacció del meu marit.
Tirant i jo la conhortàvem tant bé com podíem mentre s’acostava el dia. Al cap d’una estona, quan els galls tornaren a cantar, li vaig pregar a Tirant que marxessin per no ser descoberts. Ell em suplicava que l’alliberés del jurament però no ho vaig voler i ells van marxar.

Tirant, una novel·la cavalleresca

Entre una novel·la cavalleresca i una de cavalleria hi ha moltes diferències. Sovint es poden confondre per la semblança entre els dos noms però, tot i que tenen temàtiques semblants, al llegir-les de seguida es pot identificar quina és quina. Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca.
Les diferència principal entre els dos tipus és el realisme que és present en les novel·les cavalleresques en el sentit de personatges, espai, temps, etc. que en novel·les de cavalleria aquest no és present.
Tirant lo Blanc, situa l’acció a un temps molt proper al del seu autor i també en geografies conegudes. Això es veu en el coneixement detallat que mostra l’autor de les costums d’aquell temps, la geografia, la impressió i l’aspecte dels llocs, ... Si aquesta fos una novel·la de cavalleria, l’acció s’hagués situat en un temps llunyà al de l’autor, seria menys precís i també estaria situat en una zona geogràfica diferent, en llocs més exòtics. Una altre diferència que es pot identificar amb facilitat és els personatges de la novel·la i la personalitat i caràcter d’aquests. En el cas d’una novel·la de cavalleria, el cavaller, protagonista de l’obra, és un home de gran força, que mai resulta malferit, és invencible i no comet errors. Un bon cavaller si mor, mor al camp de batalla, a més de tenir un gran coneixement en la guerra també el té en l’amor, ja que guanya l’amor de la seva dama amb facilitat, en molts casos només salvant-la d’algun gran perill. També és un personatge que no canvia ja que sempre és formidable, no aprèn res nou, etc. Tirant, per contra, tot i ser un cavaller formidable i d’un gran valor, al principi necessita que li ensenyin a ser un cavaller, resulta ferit en les seves batalles i fins i tot fora de les batalles com quan es trenca la cama al sortir de la cambra de Carmesina pel balcó. Comet errors i n’aprèn d’ells, de manera en que va evolucionant al llarg de la seva vida. No sap d’amor, ja que mai no s’havia enamorat i per això al estar-ho se sent perdut i fins hi tot humiliat pel fet de que a ell l’hi hagi passat. Ell sempre se’n reia dels que s’havien enamorat abans que ell. L’amor de Carmesina li és molt difícil d’aconseguir, i donada la seva inexperiència necessita l’ajuda d’altre gent, és el cas de Plaerdemavida. Però també és aquesta inexperiència i aquests sentiments el que el porta a situacions ridícules i vergonyoses en les que seria impensable trobar-s’hi algun cavaller d’una novel·la de cavalleria.
També es pot ressaltar el fet de que, a Tirant lo Blanc, tot i que els personatges no són reals, dona la imatge de que ho podria haver estat per la fidelitat que té l’autor descrivint el seu temps i també ja que Tirant s’enfronta a enemics reals. Té amics que són gent normal de l’època mentre que, en les novel·les de cavalleria la cosa canvia ja que, els cavallers han de lluitar contra tot tipus d’éssers fantàstics i mitològics, com dracs, gegants, etc. la màgia gairebé sempre hi és present, etc.
Per tant, Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca ja que la història succeeix en un temps proper al de l’autor, en geografies conegudes i perquè els personatges són realistes, humans i evolucionen al llarg de la novel·la.

Final alternatiu per la novel•la

L’endemà, Tirant s’entrevista amb l’emperador i amb Hipòlit i, després de la reunió del consell, decideixen no acceptar la pau de cent anys car els turcs continuen tenint presoner a Diafebus. El soldà, intenta burlar la vigilància del palau i arribar a les cambres on s’està l’emperadriu per segrestar-la, però Hipòlit el fa pres. El consell es torna a reunir i decideix fer un nou pacte amb l’enemic. A canvi de que els hi tornin Diafebus i la pau i la seva col·laboració durant dos-cents anys, ells els hi tornen el soldà que es troba a les masmorres de palau.
L’enemic accepta el pacte i se celebren grans festes i justes en celebració d’aquest.
L’emperador, desitjant premiar el gran servei de Tirant, li otorga la mà de la seva filla Carmesina. Arriben el rei de Sicília i el rei de Fes, el senyor d’Agramunt, amb la seva esposa Plaerdemavida per les celebracions. Però, un desafortunat accident succeeix i el senyor d’Agramunt mor durant una de les justes deixant Plaerdemavida vídua.
Una nit, l’emperadriu i Hipòlit són descoberts a la cambra d’ella. L’endemà, ajusticien a Hipòlit i l’emperadriu, acusada d’adulteri, es suïcida seguint el seu enamorat cap a l’altre món.
L’emperador, abdica del seu tro en favor de Tirant i la seva filla, i es casa amb Plaerdemavida. Tirant i Carmesina comencen llur regnat.
Dos anys després, l’emperador morí i Tirant i Carmesina tingueren dos fills i una filla. Un missatger arribà al palau amb un paquet per Tirant, una espasa que Guillem de Varoic li envià abans de la seva mort, però que per culpa de la guerra no havia pogut arribar amb anterioritat. El fill més gran, utilitzant aquella espasa, se succeí un meravellós cavaller seguint els passos del seu pare, i la filla es casà amb el fill de Diafebus també un honorable cavaller.

Decàleg del bon cavaller

I aquí teniu les deu normes que s’han de seguir perquè un home es converteixi en un bon cavaller:

- Un cavaller ha de ser un home fort i de molta virtut.
- Un cavaller ha de ser lleial i piadós per ajudar als que ho necessiten i mantenir-se fidel al seu rei i a Déu.
- Per ser cavaller un ha de ser un home animós i valent per no témer els perills en els que es trobarà.
- Ha de ser afable i graciós en tot.
- Un cavaller ha de ser comunicatiu amb qualsevol persona de qualsevol condició.
- El cavaller ha de defensar sempre l’Església i el poble.
- Ha de ser humil i no enviar ningú altre a fer la feina sinó que ho ha de fer ell mateix amb les seves pròpies mans.
- Un cavaller ha de seguir sempre el seu deure de protegir el poble i l’església.
- Els cavallers han de tenir armes que els hi són donades per poder protegir al poble i l’església.
- El bon cavaller ha d’obeir i tenir present l’ordre de cavalleria i honrar-lo sempre.